El relat del Nou Patufet

Us volem parlar d’un nen i d’una nena que desitjaven per sobre de tot ser feliços i ajudar els demés a ser-ho. A tots els companys els feien la mateixa pregunta:

− Què necessites per estar content?

Uns deien que jugar tot el dia; d’altres, que si el pare, la mare, els germans; alguns s’ho pensaven una mica i cridaven: “La Maria!”, o “La Berta!”, o “El Josep!”, els seus mestres. Els grans, més estona per xerrar de les seves coses.

− És clar! Tothom volia sentir-se acompanyat pels altres!

Per tant, només calia buscar les estones i els llocs de trobada, perquè els nens i les nenes volien que tot allò que els passava els passés a prop dels qui s’estimen. Viure devia voler dir, doncs, que et passin coses i que puguis compartir-les.

I sense perdre temps, van córrer a explicar-ho als profes que, amb els ulls com taronges, se’ls escoltaven com dient “és clar, però si ho teníem davant dels nassos”. Que maco que seria, cadascú hi posaria el seu granet de sorra. Tan diferents i amb tantes ganes d’estar junts.

No van perdre el temps, s’hi van posar de seguida entre tots i totes i se’n van sortir, els nens i les nenes, les noies i els nois se sentien acompanyats a l’escola Nou Patufet, però faltava alguna cosa… què era? Un moment… Són les cinc… Entren els pares i les mares, i els avis i les àvies, i sí!, era això!, quines ganes d’explicar-los-ho tot!

El nostre nen i la nostra nena s’ho miraven orgullosos des de la finestra del menjador.
−I per què ens fa sentir tan bé això?
−El meu avi diu que necessitem estimar els demés.
−Fixa’t-hi, al Nou Patufet ens coneixem tots, i junts fem coses meravelloses.